Al Jordi i a la Roser

20 de febrer del 2014.

Qui ens ho havia de dir…

La tecnologia i la música van posar en contacte

a la Roser i al Jordi,

a través d’un grup de watsap.

“Us presento amics”,

té per nom aquest culpable.

Potser eren dies difícils,

potser fins i tot tristos…

Així que amb una mica d’insistència,

sense gaire expectativa,

i més aviat per compromís,

doncs van quedar pel Maresme,

I la “txispa” va saltar…

(Perdoneu el basquisme, però crec que “l’espurna” no tenia ganxo)

Va saltar la “txispa”, la fletxa,

la física, la química…

I la cosa es va enredar.

Es va enredar en l’alegria,

Es va enredar en la il·lusió,

I en el respecte, i en l’esperança, i en l’emoció…

I vet aquí, que avui fan

la parella més bonica de Montgat.

Al Jordi el conec de fa tants anys…

Puc dir que és l’únic amic de debò,

dels que he fet a la feina.

Ja era intel·ligent, conciliador, humil, generós…

Valors poc habituals en aquest mon de tiburons.

Hem crescut plegats a nivell professional,

i hem hagut de lidiar amb bons especímens…

D’aquells que són, diguem-ne… “trepadors”,

per no dir una mica cabres,

però… ja sabeu, de tamany gros.

I així van anar passant els dies, i els anys…

Quan ja ben superats els quaranta,

Anava jo buscant una via d’escap,

I un bon dia vaig decidir aprendre a entonar.

I allà a l’escola de música del barri,

doncs vaig conèixer la Roser,

la millor mestra de música que mai trobarem.

Amb la il·lusió, l’energia i el bon rotllo que hi posa en tot, fa la màgia, i ella m’entèn.

I com eren dies difícils,

i potser fins i tot tristos…

Allò que penses… Aquests dos… I per què no…?

Tant que s’ho mereixen…

I amb una mica d’insistència,

sense gaire expectativa,

i més aviat per compromís,

doncs van quedar pel Maresme…

I sí, doncs la “txispa” va saltar…

I aquí som! S’estan casant!

Ai! Per acabar, si em permeteu,

aquest cor bilingüe es voldria acomiadar…

De vez en cuando la vida

Nos besa en la boca

Y a colores se despliega como un atlas

Nos pasea por las calles en volandas

Y nos sentimos en buenas manos.

Se hace de nuestra medida

Toma nuestro paso

Y saca un conejo de la vieja chistera

Y uno es feliz como un niño

Cuando sale de la escuela.

De vez en cuando la vida

Afina con el pincel

Se nos eriza la piel, y faltan palabras

Para nombrar lo que ofrece

A los que saben usarla.

Al Jordi i a la Roser,

que en saben, d’usar la vida.

Us estimo molt, amics.

Anna

¿Vamos al teatro?

M y M

Evita

Site Footer

Sliding Sidebar